35. El meu 1r Trimestre embarassada.

Hola a tot@s!!!

Vos va agradar l'entrevista?? Espere que hàgeu gaudit amb ella! És un resúm de tota la meua experiència.

Ara vaig a contar-vos la meua vivència personal de mare primerissa, inexperta i inocent.

AAAra vaig entenent-vos, mares del món!!!

Des del primer moment que em vaig quedar embarassada, abans de saber-ho ja vaig començar a tindre símptomes, com alçar-me tooootes les nits del món a fer pipí, però jo no sabia que era símptoma d'embaraç ja que també m'estava posant uns òvuls de progesterona via vaginal i podria ser d'això.

Ara m'alce menys, però continue alçant-me, i ahir em vaig despertar a les 3 del matí però super despejà com si fóren les 10 del matí, eh?? Vaig llegir, vaig menjar i fins les 5:30 no em vaig tornar a dormir. Que coses més rares....
Ara, hui, treballant, tenia una son....

Ara estic de 16 setmanes, que és menys de 4 mesos(que no em puc aclarir jejej, perquè l'embaraç són 40 setmanes, 9-10 mesos) i estic igual de feliç que el primer dia.
És una sensació que no es pot descriure, és la sensació de felicitat més bonica que he pogut experimentar mai.
És una sensació que la tens constant, no se'n va.
Quasi es pot comparar al sentiment que experimentava jo quan ballava remember en Festes Rockola dalt del podium melena al viento! Jejjejejejejejje.

Em pregunten: Tens agonies??
Doncs n'he tingut. He tingut durant les 7 primeres setmanes ardor i agonia durant gran part de la vesprada. I he vomitat de vegades: Durant les vacances de Nadal un dia(puntual) sencer vomitant.
Al temps, una setmana vomitant sempre abans de sopar només i les últimes setmanes vomitant una vegada només durant el cap de setmana(he deduït que ha sigut quan me n'he eixit de l'alimentació meua). Després han anat desapareixent poc a poc.
Una vomitera que recorde dolçament va ser uns xurros de xocolate que em va comprar ma mare de la Fira del meu poble, Guadassuar, que mentre els vomitava els vaig continuar assaborint! Jejejejejjejejej. Xé, que barbaritat!

Canviant de tema. Quan nade tinc ardor però només quan canvie de postura de crol a esquena o al revés. Però com em dóna la vida no m'ho pense deixar.

Encara que no tot és positiu. Vaig tindre un sustet:
Una nit, estava refredada, i em vaig despertar a les 4:30 amb el nas entaponat, no podia respirar i com tenia ganes de fer pipí em vaig alçar per anar al wc. En tornar em vaig marejar i em va vindre el temps justet a tirar-me damunt del llit per no caure a terra. De repent vaig començar a trobar-me malament, a notar-me una suor gelada per tot el cos i un fort soroll en les orelles, a banda no podia respirar bé.
Jo pensava que anava  a explotar, se'm va ocórrer el pitjor!!
Però de sobte tot s'acabà! Vaig començar a respirar bé pel nas, la suor va desaparèixer i el soroll d'orelles.
Els meus pares en la India, jo sola en Oliva Nova i acollonà. Li vaig enviar un whatsapp a ma mare contant-li-ho i en alçar-se em va dir que em mesurara la tensió.
A l'endemà vaig estar en shock tot el matí, pensant en el pitjor. I de vesprada em vaig mesurar la tensió que la tenia al 6 i al 10. Em van dir que de l'embaraç soliem tindre-la baixeta però que em salara els aliments i em prenera un café de matí.
Això vaig fer i durant eixa setmana a les 8 del matí els meus alumnes de l'Institut anàven a tota paleta(igual que jo) jejejeje.
A l'altra setmana me la vaig tornar a mesurar i ja la tenia al 12 i al 6 i em van dir que em deixara el café i anávem veient. Uff, quin descans! Sense café! Jejeje.

A banda del baixó de tensió, la sensació de no poder respirar no m'havia passat mai. Era una presió al pit que no em deixava agafar aire i pensava que m'ofegava. No ho done a passar a ningú!!!
Doncs a l'endemà de l'atac eixe em va tornar a passar, menjant-me una taronja que no podia respirar. La vaig deixar i vaig estar sentada al silló fins que em va passar. Però em faltava casa!!!
La meua amiga psicòleg em va definir eixe atac com Un atac d'ansietat! Jo no ho havia passat mai, i la gent que desgraciàdament ho heu vixcut sabeu que és xungo xungo de veritat! Doncs, embarassada, que estem més sensibles... ÉS PITJOR!!!

Com que em vaig assustar tant em va vindre al cap que si em passava algo a mi no em trobava ningú! Perquè accedir a ma casa no és fàcil. Per això vaig anar a la caseta de seguretat i els vaig demanar als guàrdies que si algún dia em passava algo si els podia telefonar a ells per a que acompanyaren a l'ambulància o algo, i em van dir que sense problema.

Ay, ja estic més tranquil.la i ja no m'ha tornat a passar més!

Bé, ja vos he contat prou rotllos.

A l'altra més!

Gràcies per llegir-me pinolectors!! Espere que s'hageu entretingut un ratet...!!!

P.D: Malgrat tot... estic en el moment més feliç de la meua vida!! Serà bonico açò, mare!!!